Dossier narratiu

La història de la trilogia Nexum tal com està escrita avui, amb el tractament complet del segon episodi, L’ombra del viatger, i del capítol de Poblet, que és l’objecte del prototip.

Aquest document explica tots els girs de la trama, inclòs el final del segon episodi.

El punt de partida

L’estiu de 1269, Jaume I té seixanta-un anys i ha conquerit Mallorca i València. Contra el consell dels seus nobles i del rei de Castella, decideix unir-se a la croada: reuneix mig centenar de naus al port de Barcelona i salpa cap a Terra Santa. Una tempesta al golf de Lleó dispersa la flota i l’obliga a desembarcar a Aigües-Mortes. El rei torna a Barcelona i no ho torna a intentar mai més. El Llibre dels fets narra l’episodi, però ningú no ha sabut explicar del tot aquella renúncia.

Nexum parteix d’aquest buit. La trilogia imagina que el rei no temia l’edat ni el mar, sinó alguna cosa que l’acompanyava des de la conquesta de València, i que la seva correspondència secreta amaga la pista.

Episodi 1: Les Cartes del Conqueridor

Angelo Fissore, un jove investigador d’Aosta becat a la Biblioteca Marciana de Venècia, troba una carta inèdita de Jaume I escrita pocs dies abans de salpar. El rei hi confessa que el turmenta una «presència». Angelo viatja a València per buscar Marina Torres, la gran especialista en la història medieval mediterrània i en la figura del rei, que al principi considera el document una anècdota.

A la Finca Roja, on viu Marina, l’ascensor s’estimba just després que hi pugi un home amb gavardina. El porter jura que no hi havia ningú. Entre la runa, Angelo troba uns cables tallats i una pedra gravada que no pertany a l’edifici: té segles. Poc després desapareixen els microfilms que havien d’estudiar, i gairebé alhora hi ha un robatori a l’arxiu de la Universitat de les Illes Balears, on treballa Tomeu Llombai, l’antiga parella de Marina.

La pista els porta fins a Tinduf, al Sàhara algerià, on es conserven els originals d’una crònica andalusina sobre la conquesta de Mallorca. Hi arriben tard: algú se’ls ha avançat. La crònica parla d’una trobada secreta, abans de la conquesta, entre Jaume I i un pirata sarraí en una cova de l’illa. A les coves del Drach, Marina, Angelo i Tomeu troben a les parets un codi que sembla morse. Un despreniment que no sembla accidental els separa, i Tomeu desapareix.

Episodi 2: L’ombra del viatger

IntroduccióLa Biblioteca Valenciana

Mesos després, Angelo continua submergit en llibres a la Biblioteca Valenciana, al monestir de Sant Miquel dels Reis. Marina ha demanat la baixa després d’una crisi d’ansietat i ell ha decidit fugir endavant: per la investigació, per la beca que ha de justificar i per una inquietud al pit que només es calmarà quan la torni a veure. Un missatger arriba xop amb un paquet certificat per a Marina Torres, i Angelo, amb la complicitat de la bibliotecària, aconsegueix quedar-se’l.

Dins hi ha una altra pedra gravada que encaixa amb les que ja tenen, uns fulls escrits en una llengua que no reconeix, un inventari, una data (22 de juny de 1991) i una fotografia en què surten Marina i Tomeu. Al dors, uns gargots a llapis. Algú vol que continuïn.

Capítol 1L’Albufera

La barraca de Marina a l’Albufera a l’hivern
La barraca de Marina a l’Albufera. Art conceptual d’Eva Petrakova.

Els camps d’arròs estan negats després de la perellonada. Angelo busca la barraca on s’ha retirat Marina, en una illeta a la qual només s’hi arriba amb barca. Un llaurador, a canvi d’ajuda per desencallar el tractor, l’hi porta mentre li explica que una nau extraterrestre li deixa missatges als arrossars. La barraca és buida i desordenada: còpies de la carta del rei, mapes, retalls de premsa contradictoris sobre l’accident de les coves. Ningú no parla de la desaparició de Tomeu. Per les restes de la llar de foc i els plats a taula, Angelo dedueix que Marina ha marxat fa poc, i de pressa, cap a Mallorca.

Capítol 2Palma

Marina arriba a la Universitat de les Illes Balears convençuda que Tomeu és viu. El conserge diu que és de permís; els alumnes, que és de congrés o de vacances. Un estudiant que ven còpies d’exàmens té la clau del despatx de Tomeu i només la deixarà a canvi dels exàmens d’un professor rival. Marina roba els exàmens, contra els seus principis però a favor de la investigació, i entra al despatx. Hi troba el maletí amb els microfilms que Tomeu deia que li havien robat, un marc de fotos buit i una litografia del monestir de Poblet. La impressora escup una pàgina: la segona meitat d’un bitllet de Mallorca a Barcelona i de Barcelona a Samarcanda, datat la nit del despreniment.

Capítol 3Les coves del Drach

Les coves estan tancades per manteniment. Marina sabota la barrera d’accés i, amb els guants d’un operari, s’esmunyeix per un respirador fins a la galeria on va desaparèixer Tomeu. A les fosques, algú la sorprèn: és Angelo. El retrobament és massa efusiu. Plegats descobreixen que els gargots del dors de la fotografia són un mapa. Els segueixen per les galeries fins a una porta tallada a la roca, que només s’obre inundant la cambra amb un sistema de politges. Darrere hi ha una escala antiga, amb petjades recents. Tomeu va fugir per allà. La sortida dona a una cala plena de turistes.

InterludiValència: les fotografies i la Llotja

A l’apartament de Marina, repassant les fotos d’un vell congrés d’història, els sentiments s’acceleren. Aleshores Angelo reconeix algú: l’home de la gavardina que va pujar a l’ascensor. Es diu Leonardo Carracena i era un investigador estrany, obsessionat amb uns manuscrits que havien de canviar la manera d’entendre la història.

A la Llotja de la Seda, la guia Paula Notari, antiga companya de Marina, desxifra el paquet: els fulls estan escrits en uzbek, i l’inventari correspon a unes pintures del Museu del Prado. Paula recorda Carracena: vivia obsessionat amb un llibre d’origen àrab que ha anat passant de mà en mà i del qual, segons ell, es podien aprendre arts fosques. «Un sonat que ha llegit massa Lovecraft», diu. Marina lliga l’uzbek amb el bitllet de Tomeu: els espera a Samarcanda. Però abans vol entendre a què s’enfronten, i ensenya a Angelo la litografia de Poblet. Angelo sospita que Marina evita el viatge. Per què?

Capítol 4. Objecte del prototipPoblet

Des de lluny, el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, al bell mig d’una vall, no sembla tan imponent com quan se’n travessa el llindar. Al claustre, la llum freda banya dos xiprers que s’alcen com dos sentinelles, i l’únic so és el de l’aigua d’una font i el xiulet del vent. Les columnes, els murs i les arcades no semblen fets per ser vistos, sinó per contenir segles de silenci. Marina i Angelo caminen a poc a poc, sense dir-se res.

Travessen una capella on uns restauradors, enfilats en una bastida, recuperen uns frescos. Al fons, per una porta petita, arriben al panteó on reposen les restes de Jaume I. No s’assembla gens a la tomba de la litografia. Pregunten a tothom, però ningú no els sap respondre.

De tornada al claustre, en un banc a prop de la font, hi ha un monjo gran amb un llibre a la falda. Quan s’hi acosten, un monjo jove els prohibeix trencar-ne el descans. Espera, al costat de la finestra de la cuina, la infusió del vell. Pel voltant hi ha testos i un gat. Per allunyar el monjo jove, han d’aconseguir alguna cosa de la cuina perquè el gat tombi un test i embussar la font amb els trossos de ceràmica.

Lliure el camí, Marina reconeix en el monjo gran Don Esteve, el professor que li va donar la primera feina en una excavació fa gairebé vint anys. Ell ja no se’n recorda, però s’alegra de la visita. Està cansat i només parlarà després de prendre la seva infusió. A la cuina no els la donen: hauran de trobar les herbes al jardí del monestir i treure aigua calenta del termo dels restauradors.

Amb la infusió, Don Esteve parla. Algunes de les pistes que segueixen no són falses, són veritats a mitges: algú les hi ha posat al camí perquè espera que l’ajudin a resoldre un enigma més gran. Reconeix la litografia: és l’antiga tomba del rei, saquejada després de la desamortització de 1835 i refeta de dalt a baix després de la guerra. Don Esteve dubta, fins i tot, que el rei hi reposi realment. Quan li ensenyen les pedres, diu que ha vist aquell dibuix en algun lloc, però no recorda on. Després s’adorm.

De tornada al panteó, veuen a la part alta unes pedres semblants a les seves, però no hi arriben. Han de convèncer els restauradors que els deixin pujar per la bastida i passar per una porta petita a la sala contigua. Mentre Angelo els fa baixar a remesclar les pintures per trobar un to més semblant a l’original, Marina s’enfila fins a la tomba del rei. Des d’allà té una visió que gairebé ningú no ha tingut en segles.

Encaixa les pedres i forma un dibuix incomplet. En aquelles pedres de segles hi apareix el mateix codi que havien vist a les parets de les coves del Drach. En col·locar l’última, se sent un cruixit i una estructura gira. Segons com es col·loquen les pedres, l’estructura dona voltes, fins que deixa caure una caixa.

Dins hi ha manuscrits. Són cartes, però no les escriu el rei: les signa la persona amb qui es cartejava. Una d’elles és, sens dubte, la resposta a la primera carta que Angelo va trobar a Venècia. El remitent explica que també ell ha començat a sentir les presències que turmenten el rei: fa pocs dies, mentre resava a l’església, les espelmes es van apagar de cop, sense cap corrent d’aire, i van aparèixer dos visitants misteriosos amb qui fins i tot va parlar. Té por. No hi ha cap nom, només una mena de signatura:

«Des de la meva finestra, que sembla una gàbia, espero algun dia poder sortir volant. Venècia, desembre de 1270.»

Qui escrivia al rei? Què és aquella presència? Qui són els visitants? Samarcanda haurà d’esperar: el pas següent és Venècia.

Capítol 5Venècia

Un canal de Venècia de nit amb una góndola
Els canals de Venècia de nit. Art conceptual d’Eva Petrakova.

El vaporetto s’acosta a Venècia al capvespre. Angelo ha vist aquella imatge mil vegades, però amb Marina al costat és diferent. A la golfa que lloga, Angelo li prepara el llit i ell dormirà al sofà; una mirada basta per saber que no caldran llençols de més.

A mitjanit, el toc d’una campana llunyana els desperta. No és un toc normal: segueix la cadència del codi de les pedres. Amb una góndola, en una Venècia adormida i coberta de boira, segueixen el so. Si giren bé, s’apropa; si giren malament, s’allunya. Els fanals i l’aigua parpellegen al mateix ritme. Arriben a l’església de San Lorenzo, buida i il·luminada amb espelmes. A l’altar hi ha les pàgines arrencades dels documents robats a Tinduf, que parlen amb detall de la trobada entre el rei i el pirata sarraí i d’un llibre de bruixeria. No era Lovecraft: era real. Quan reciten el poema que reprodueix el cronista, s’apaguen totes les espelmes. Des dels bancs, Leonardo Carracena els dona les gràcies, els apunta amb una pistola i s’ho emporta tot. Els protagonistes perden el coneixement.

EpílegUna trobada impossible

Quan es desperten, un jove els ofereix aigua. Sembla d’una altra època: la roba, el pentinat, un italià antic. En sentir Marina, s’atreveix a parlar-li en una mena de català medieval. Explica que aviat visitarà València per passar uns dies amb un bon amic que li escriu cartes i que li parla de les obres de la que serà la millor catedral de tota la Mediterrània. Quan li pregunten qui és l’amic, s’enrojola i no respon. Quan li pregunten el nom, respon: «Em dic Marco Polo.»

Episodi 3

El tercer episodi seguirà Tomeu fins a Samarcanda, per la Ruta de la Seda, i tancarà el misteri de la correspondència del rei. Marco Polo va sortir de Venècia cap a l’Àsia el 1271, només dos anys després que Jaume I abandonés la croada. Els vincles entre la Corona d’Aragó i la República de Venècia fan plausible una connexió que la història no va documentar i que la ficció s’atreveix a imaginar.

Personatges

Marina Torres (39)

Professora d’història medieval a la Universitat de València. Brillant, apassionada i difícil de tractar al principi. L’aventura la treu de la biblioteca, la trenca i la reconstrueix.

Angelo Fissore (30)

Investigador d’Aosta becat a Venècia. Curiós i entusiasta fins a la ingenuïtat, madura al llarg de la trilogia sense perdre la capacitat d’encomanar el seu entusiasme.

Tomeu Llombai (45)

Catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de les Illes Balears i antiga parella de Marina. Apassionat, brillant i ambigu: és viu? De quin costat està?

Leonardo Carracena

L’home de la gavardina. Investigador marginal, obsessionat amb un llibre d’origen àrab que ha anat passant de mà en mà durant segles.

Don Esteve

Monjo de Poblet i antic professor de Marina. Ja no se’n recorda, d’ella, però sí de l’antiga tomba del rei.

Paula Notari

Guia de la Llotja de la Seda i antiga companya d’estudis de Marina. Desxifra el paquet i els posa sobre la pista de Carracena.

Maurici

El porter de la Finca Roja. Rude i elegant alhora, amant del futbol dels anys noranta i, segons ell mateix, el més semblant a la llei que hi ha a l’edifici.

Zoe

La nena del primer pis de la Finca Roja. Espia amb uns prismàtics de cartró i purpurina, i sap més del que sembla.

Fragment de guió

Aquest fragment correspon a la vertical slice del primer episodi, a la Finca Roja, i mostra com s’escriuen els diàlegs del joc. El guió del capítol de Poblet es desenvoluparà en aquest mateix format durant la preproducció del prototip.

INT. VESTÍBUL. FINCA ROJA. DIA

El porter ha sortit a obrir la porta del carrer. La Marina baixa l’escala i dona unes claus a l’Angelo.

MARINARàpid, no tenim gaire temps.
ANGELOCom has arribat tan de pressa?
MARINANo és moment d’explicacions. Té, aquestes són les claus.

L’Angelo obre la reixa de l’ascensor, que grinyola.

ANGELOA aquest engranatge no li aniria malament una mica de greix.
MARINAVeus alguna cosa?
ANGELOEstà massa fosc.

Encén la llanterna del mòbil.

ANGELOAquí no hi ha ningú, Marina, però et juro que vaig veure algú pujar. Però, un moment…
MARINAQuè passa?
ANGELOAquí hi ha uns cables. Però hi ha alguna cosa estranya. Haurien d’estar esfilagarsats. Diria que aquests cables… estan tallats!
MARINAQuè? No pot ser, Angelo. Sigui com sigui, afanya’t: el porter no trigarà a tornar.
ANGELOHe trobat una pedra.
MARINANomés una? A mi em sembla que hi ha un munt de runa.
ANGELOPerò aquesta pedra no és de l’edifici. És d’una altra època, d’un altre material. D’un altre lloc. I té uns símbols esculpits. Marina, això té segles!
MARINAN’estàs segur?
ANGELOSoc historiador. Sé reconèixer un objecte antic quan el tinc al davant.
MARINAI què hi fa, a la Finca Roja?
ANGELOAixò m’agradaria saber.
PORTERVaja, vaja. Fora de joc. Ni tan sols cal que el linier aixequi el banderí. Ara, senyors, targeta vermella. Expulsió. Facin el favor de tornar al seu apartament si no volen que truqui a la policia.